164è joc literari J.M. Tibau

COM  LA GUINEU




Com la guineu 

que mira fixament

a l'horitzó 

amb als ulls oberts

i un sols pensament..
ser fidel a la seva llibertat

 i sobreviure..

Així som: nosaltres

guineus urbanes

que mirem,

que desitgem,

allò que potser...
ens faci ser..

mes lliures i 
qui sap...mes  feliços
per sobreviure.


LISEBE

Retrobament interior

A vegades  ens costa mirar-nos i reconeix-ens, a vegades nosaltres mateixos ens trobem perduts, a vegades

no tenim esma de continuar perque no tenim objectius, a vegades es mes fàcil ficar el cap a la sorra.

Quan l'important es posar-nos davant d'un mirall i esbrinar la persona que som  :

Descompto els moments

per retrobar la pau

descompto els moments

per decidir veure

descompto els moments

per escoltar la veu

descompto els moments

de saber qui soc

descompto els moments

de mirar-me

descompto els moments

de veurem a mi mateixa

dient: 
SOC JO

Hi ha frases tant convincents que ens estimulen a reflexionar

"Quan vols realment una cosa tot l'Univers conspira per ajudar-te a aconseguir-ho" ( Paulo Coelho)

"L'univers no ens jutja, solament  ens prove de conseqüències, lliçons i oportunitats per equilibrar-nos i aprendre  mitjans de la llei de la causa i efecte " (C.G. Jung )

"Tu ets Únic, No ha hagut, No existeix avui,ni mai existirà Algú com TU. Y per tant estàs aportant  una cosa Única a la humanitat." (Moisés Mindsmith)

LISEBE

161è joc literari Jesus Mª Tibau

Quan era petita m'agradava veure als meus pares com els únics que podien arreglar les coses.. per mi eren herois!! , ara de gran veig que els meus pares han sigut la experiència vívida de la que he a pres a saber fer moltes coses .., el meu exemple.


I quan miro la cara d'innocència dels nens em veig a mi mateixa vivint la vida rient al futur obert amb la cara i els ulls tafaners i descobrint la vida a cada pas de peu, la alegria, les ganes de agafar  el tiovivo i no baixar mai..I amb la cara expectant de la que espera la foto que el seu pare li farà després de tot un dia  al  Tibidabo al costat del payaso som-ric recordant aquells dies..


La vida es com un gran rellotge que marca les hores de la vida per etapes, i quantes vegades he pensat que  bé si el rellotge s'hagues quedat parat als sis anys quan el meu pare era superman.


LISEBE

Reflexions de estar per casa

Moltes vegades he pensat que el temps passa irremeiablement per tots però per uns passa mes de presa que per altres. I millor per uns... i pitjor per altres...

M'explico la bellesa es subjectiva, no tothom té el mateix gust a l'hora de dir que es la bellesa, per uns  es rossa i amb ulls clars per altres es morena i ulls verds, negres, xinesos, i un llarg etc podem analitzar-ho com vulguem però per cadascú es diferent. 

Però quan parlem del temps es altre cosa, es inexorable passa i no s'atura per ningú sigui qui sigui.

I  es quan si d'anàlisi es tracta comencem a tenir las paranoies de...' quan sigui gran faré això o faré d'altre'.

 Ei ! i  tot comença amb la preparació de quan eren petits.., sempre ens preguntaven els mestres, pares, tiets.. nen/a  que vols ser quan siguis gran? recordeu..?

Si eres una nena sempre deies vull ser hostessa de vol,(cosa que abans s'anomenave azafata) doncs no sé que passava però totes dèiem el mateix, si es tractava d'un nen la cosa era mes variada, la majoria deia que volia ser bomber, clar jo parlo per la meva experiència i famil.lia, tinc dos germans cap del dos ha sigut bomber, i som  quatre germanes cap de les quatre hem sigut (azafates.) o sigui hostesses de vol.

Però la cosa canvia quan ets gran, veus la vida des de altre prisma, i  llavors es quan penses jo voldria ser com las Coplovich per posar un exemple  RICA! quina paraula mes bonica ara en aquests moments de crisi oi?

I es això a lo que em refereixo, la vida no es justa i el temps passa inexorablement per tots a uns ens dona per reflexionar m'entres d'altres viuen la vida sense  patiments i angoixes per saber que serà el dia següent..

Injust però real oi??

Però com jo soc dona tant sols us deixaré un pensament de Coco Chanel  una dona que sempre he admirat per ser una dona adelantada a la seva època , optimista i conseqüent.:

"La natura proporciona el rostre dels vint anys. La vida modela el rostre dels trenta. Però el dels quaranta s'ho ha de merèixer una mateixa. Als cinquanta anys,una dona, es responsable del seu rostre del seu cos i d'ella."
I amb aquesta reflexió de estar per casa us deixo. 
Sigueu feliços


Lisebe

Voldria

Voldria

 parar el temps triar el moment

en el que les mirades

es troben..

Descobrir l'instant

en el que la lluna

banya la teva figura

per quedar-me pren-dada d'ella

Voldria

sentir el cor tant al aprop del teu

que bateguessin els dos a l'hora

com si fossin un sol.

Voldria

robar una estrella

i posar-la en els teus ulls

per que brillin quan em mires.

Voldria

posar una gota de rosada

en els teus llavis

i besar-los amb tendresa.

Voldria

dir tantes coses

que quan et tinc davant

em paralitzo sencera

i em quedo sense paraules

tant sols som-ric nerviosa

amb la ment en blanc

i amb una tremolor

que recorre el meu cos sencer.

que eriça la meva pell

i el meu rostre enardeix

de calor i de foc intern.

Voldria

aprendre a robar instants dolços

per posar-los davant

i oferir-te'ls

com la millor de les ofrenes

Voldria....


LISEBE

FELIÇ  DIA  DE  SANT JORDI

AQUEST ES UN PETIT REGALET PER QUI VULGUI

Sabeu que em recorda aquest Drac?

Diumenge esplendit de primavera , sol i càlid passejava per el Parc Güell com si fos en un conte,es la mateixa sensació que em produeix sempre que vinc des de que era petita i ens portava els  pares als meus germans i a mi, quins temps mes maco recordo.. I ara que feia molt  que no venia torno a rememorar aquelles sensacions de nou .


Sempre que passejo per el Parc Güell em transporto a un mon ple de fantasies i de contes infantils.
Mirant i passejant  entre les columnes semblava com si veiés la figura d'una princesa ballant amb el seu príncep blau tanco els ulls i sento com m'invaeix una pau de nena petita i intento recordar fins i tot la olor.
Ara estic davant del Drac del Parc sí aquest d'en Gaudí tan famós que surt a totes les postals que se'n porta'n els estrangers.


Sabeu quan era petita li vaig preguntar al meu pare que per què tenia aquests colors i estava fet de trocets trencats el drac, el meu pare em va contestar :


-Filla aquests trocets faran que passin molts anys i que sempre estigui aquí esperant que tu el tornis a visitar i te'l  miris bocabadada com ara.


I tenia tota la raó el meu pare, em quedo sempre bocabadada mirant-lo, la gent de fora li fa fotos, però jo sempre veig mes enllà de lo que es veu, torno a la meva fantasia i al meu mon de petita i en fico dins del conte, quan el miro em recorda una de les imatges del palau del conte de ' La bella i la Bestia' , si el recordeu? i gaudeix-ho d'aquest moment retornant a ser petita de nou.
Una infantessa de colors com el Drac i de records de nena.