dijous, 20 de maig del 2010

161è joc literari Jesus Mª Tibau




Quan era petita m'agradava veure als meus pares com els únics que podien arreglar les coses.. per mi eren herois!! , ara de gran veig que els meus pares han sigut la experiència vívida de la que he a pres a saber fer moltes coses .., el meu exemple.


I quan miro la cara d'innocència dels nens em veig a mi mateixa vivint la vida rient al futur obert amb la cara i els ulls tafaners i descobrint la vida a cada pas de peu, la alegria, les ganes de agafar  el tiovivo i no baixar mai..I amb la cara expectant de la que espera la foto que el seu pare li farà després de tot un dia  al  Tibidabo al costat del payaso som-ric recordant aquells dies..


La vida es com un gran rellotge que marca les hores de la vida per etapes, i quantes vegades he pensat que  bé si el rellotge s'hagues quedat parat als sis anys quan el meu pare era superman.


LISEBE

3 comentaris:

  1. Una aposta vital valenta. I l'enyorança de la infantessa perduda. Que curiós quan som petits volem créixer ràpidament per fer el que vulguem, i de grans donaríem mitja vida per tornar a ser petits. ^_*

    ResponElimina
  2. Cal donar corda a aquest rellotge ....bonica mirada al paradís de la infantesa!

    ResponElimina