Espero que aviat en pocs mesos poguí abraçar-te, tocar-te, sentir de nou el teu alè, la teva calor.. i dir-te tot el que ara escric per no oblidar-me,tinc tantes ganes de que passi el temps... aqui sembla que que els temps no existeix es una sensació tant rara ..
Saps quan torni, et donaré aquest petit diari perquè ho llegeixis, mentres jo estigui al teu costat abraçada a tu i entre petons i caricies t'estigui dient a l'oide quan t'hi trobat a faltar amor meu.
LISEBE
T'ha sortit ben romàntic i amorós i era difícil en un lloc tant allunyat de la terra!
ResponEliminaSegur que allà adalt aquest problema ha sortit de debò. Per molt ben preparats que estiguin al final tots som humans.
ResponEliminaCom es pot suportar la vida, sense l'escalfor humana dels petons i la passió....
ResponEliminaI és que la distància fa augmentar les sensacions.
ResponEliminaSalut i Terra
M'ha agradat sobretot això del diari que escriu per dir-li tot el que no li surt quan el veu per la pantalla, molt maco el relat!
ResponEliminaDolç.
ResponEliminaÉs un relat de esperançades solituds dolces.
Molt bo.
;¬)
M'agrada veure com des de aquest espai infinit i llunyà, troba a faltar una carícia.
ResponEliminaPle d'esperança; realment sempre necessitem de carícies.
ResponEliminaUna carta o un diari molt dolç... estarà encantat de llegir-lo!
ResponElimina